"Principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu"

Per tal d’establir els criteris d’organització dels continguts dins de l’aula, és necessari conèixer els diferents processos d’aprenentatge. Bàsicament hi ha dos processos d’aprenentatge:

•      El que s’emmarca dins de l’escola tradicional, que es basa en la repetició i memorització dels continguts.

•        El que promou l’escola constructivista, que pretén que l’aprenentatge sigui el més significatiu possible. És a dir, comprendre profundament els continguts i saber aplicar-los a problemes i situacions reals

Recollint la proposta integradora de Coll (1987,1990 i 1993) i les teories de diversos autors constructivistes podem exposar els principis psicopedagògics d’aquest aprenentatge significatiu:

• Coneixements previs com a punt de partida: els coneixements de l’alumne són el punt de partida del seu aprenentatge. L’alumne adapta els nous conceptes als seus coneixements previs.
• Vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs: hi ha que trobar un punt de connexió entre el nivell dels coneixements previs de l’alumne i el nivell del punt de partida. Si no es dóna aquesta connexió el més probable és que l’alumne no entengui els nous conceptes i tan sols els memoritzi. 
• Nivell de desenvolupament: té que veure directament amb la teoria genètica de Piaget, que parla de que l’aprenentatge és un procés de desenvolupament que passa per fases de equilibri-desequilibri-equilibri. És a dir, hi ha que ensenyar els nous conceptes creant una situació de desequilibri en l’alumne, això li fa replantejar-se el que sabia abans, i a través d’un procés de desenvolupament arriba comprendre i crear-se nous esquemes. 
• Zona de desenvolupament proper: és la distància entre lo que l’alumne sap i lo que ha d’aprendre, aquesta ha de ser adequada i el mestre ha d’acompanyar i ajudar a l’alumne en aquest procés. 
• Disposició per a l’aprenentatge: el mestre ha de tenir en compte l’equilibri personal de l’alumne, això és, com es sent d’avant de lo que està aprenent, com està personalment i com es relaciona amb la resta d’alumnes. 
• Significativitat i funcionalitat dels nous continguts: el mestre ha de donar utilitat pràctica, és a dir, funcionalitat a allò que explica. 
• Activitat mental i conflicte cognitiu: per aprendre ha d’haver un conflicte. Una nova visió del coneixement planteja un conflicte al nen, i aquest li fa aprendre. 
• Actitud favorable, sentit i motivació: hi ha dos tipus de motivació: la extrínseca, que ve de fora, (normalment donada pel mestre) i la intrínseca, que ve de dins de l’alumne. El mestre ha de buscar dins del nen la seua motivació intrínseca, la seua curiositat natural. L’actitud del nen per aprendre ha de ser positiva i favorable. 
• Autoestima, autoconcepte i expectativa: l’autoconcepte es la representació que l’alumne fa de si mateix, i l’autoestima es allò que valora de si mateix. Cal cuidar l’autoestima dels alumnes, buscant la capacitat individual en la que destaca cada un i motivant-los. Le expectatives que tenen els nens estan molt relacionades en l’autoestima i l’autoconcepte que tenen de si mateixos, inclús les expectatives que té un mestre sobre un alumne condicionen el seu aprenentatge. 
• Reflexions sobre el propi aprenentatge i metacognició: per tal de que l’aprenentatge sigui lo més profund possible cal que l’alumne sigui capaç d’analitzar allò que ha après i aprengui a aprendre.

 

Zabala porta aquests principis pedagògics a la pràctica, explicant com haurien de ser les activitats a classe per tal que l’aprenentatge sigui el mes significatiu possible:

Les activitats han de ser funcionals, per tal de que els alumnes aprenguin els coneixements i siguin capaços de portar-los a la pràctica.

Les activitats han d’incloure models de desenvolupament del contingut d’aprenentatge.

Les activitats han de seguir un procés gradual.

Cal promoure activitats amb ajudes de diferent grau i pràctica guiada.

Els alumnes deuen realitzar activitats de treball independent, on puguin
demostrar la seua competència en la matèria.

A Espanya, els principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu es posen en pràctica amb la LOGSE  (1990), que va ser la primera llei que promogué un sistema d’aprenentatge constructivista amb un currículum obert. El meu pas per l’escola es va donar en una època de canvis constants, la LOGSE es va instaurar en l’ensenyança després de vint anys seguint els principis de la LGE (1970) que defenia l’escola tradicional i els mètodes de reproducció i memorització. Per tant, l’educació va sofrir una gran transformació que es va donar de manera gradual. Personalment, m’acordo dels meus anys de primària com una època feliç, a les aules es promovien els nous conceptes constructivistes i els mestres tractaven de portar-los a la pràctica el millor que podien.  Per exemple, la meua tutora de quart de primària acostumava a buscar la motivació intrínseca de cada alumne, però quan era necessari també ens motivava amb coses externes, quan estudiàvem les taules de multiplicar, cada dia escollia un alumne que havia de posar-se enfront de la classe i recitar una taula, si ho feia correctament la professora li donava una llepolia. Pareix una ximpleria, però record que en aquell moment aconseguir la llepolia era per a tots el de la meua classe un repte diari.

Per a finalitzar, desprès d’haver estudiat les teories els principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu he après que educar no és solament preparar-se un tema, aplegar a classe i explicar-ho. Educar és molt més, es tractar d’ organitzar els continguts de manera que motiven a l’alumne, tractar que entenguin profundament els coneixements i els  hi donen funcionalitat, acompanyar i guiar al nen, i lo més important potenciar la seua autoestima.