"Competències bàsiques"

El terme “competència” naix a principis de la dècada dels setanta en l’àmbit empresarial per tal de designar aquell que caracteritza a una persona capaç de realitzar una feina concreta de manera eficient. Poc després aquest concepte comença a ser utilitzat en el sistema escolar, inicialment en els estudis de formació professional i a poc a poc en la resta d'etapes i nivells educatius.

Segons Zabala, la competència consisteix a saber aplicar un coneixement en situacions diverses d'una manera eficaç i dins d’un context determinat. Per tal d’aftrontar una situació de manera competent cal dur a terme una serie de passos complexos en poc temps:

1. Realitzar un anàlisi de la situació.
2. Revisar els esquemes d’actuació dels que disposem.
3. Seleccionar l’esquema d’actuació més apropiat per a la situació.
4. Dur-lo a terme utilitzant els conceptes, els procediments i les actituds d’una manera interrelacionada.
   
   

 

Si analitzem l’actual sistema educatiu, el currículum dóna prioritat als coneixements teòrics sota la capacitat per a ser aplicats a la pràctica. El sistema escolar és propedèutic i selectiu, és a dir, prepara als nens per a anar superant una sèrie de proves i etapes. En aquest àmbit, es dona molta importància a la memorització de conceptes i no tant aconseguir un aprenentatge significatiu.

No s'ha de confondre la funcionalitat amb el “fals activisme”, tendència a què els alumnes realitzen constantment diverses activitats dins i fora de l’aula. Un aprenentatge competent necessita tant la teoria com la pràctica, ja que per a dur a la pràctica un concepte, s'ha de assimilar primer la teoria.

Ser competent implica memoritzar una sèrie de fets i conceptes a partir de la comprensió i la mateixa experiència, saber com utilitzar-los en situacions diverses (procediments) i tindre una bona actitud davant l’aprenentatge.

Si concretem en les competències bàsiques, aquestes són les habilitats, actituds i coneixements que s’han de dominar per tal d’aconseguir ser capaços d’ actuar competentment dins de l’educació obligatòria. Podem exemplificar-ho en aquest quadre:

 

 

L’anàlisi de les competències ens permet concloure que aquestes no es poden fonamentar solament en el coneixement que aporten els diversos sabers científics, sinó que s’han d’introduir també els coneixements interdisciplinaris, que depenen d'una o més disciplines, i els metadisciplinaris, que no estan sustentats per cap disciplina acadèmica.

Per a treballar per competències s’ha de produir un canvi profund tant en el currículum com en la metodologia a l’escola actual. Zabala proposa vàries estratègies per a aconseguir que els alumnes siguin competents:

• Principi de funcionalitat: donar funcionalitat, és a dir, explicar per a què serveixen els conceptes que es van a estudiar.
• Crear situacions complexes per a conduir a l’alumne a un estat d’equilibri-desequilibri-equilibri.
• Cambiar l’organització de les aules en funció de les necessitats de cada classe.
• Ensenyar als alumnes a analitzar la situació, escollir la solució més adient i dur-la a terme.
• Crear un clima on els nens s’impregnen amb valors com la democràcia, la solidaritat, la igualtat...
• Educar d’una manera diversa, adequant-se a les necessitats de cada alumne.
• Incloure una àrea comú de caràcter metadisciplinari que permeti la reflexió i tindre una visió goblal dels conceptes.
• Guiar als nens en la feina d’aprendre a aprendre.
• Explicar sempre partint de situacions reals.
• Importància de la reflexió: cal dedicar un temps de manera periòdica per a reflexionar sobre l’après.

Segons Zabala, hem de veure tots aquests canvis com una utopia, com un ideal, “l’objectiu no és arribar, sinó fer camí”. (Zabala)

El tema d’aquesta setmana m’ha paregut molt interessant, les competències, com fer que els alumnes siguin competents, la importància d'interrelacionar els continguts amb els procediments i les actituds i les distintes metodologies i canvis que es proposen a l’educació. M’emociona anar descobrint a poc a poc com la millor manera d’ensenyar i de ser una bona mestra, al mateix temps que sóc conscient de tot el que queda per aprendre. Cada vegada entenc més la importància de la pedagogia i de les aportacions de pedagogs com Zabala que ens transmeteix tantes idees innovadores i ajuda constantment en la millora de l’educació.



"El currículum en l'escola primària"

El concepte de currículum es relativament nou a la societat, va sorgir l’any 1973 amb la redacció de “Primeras Orientaciones y Programas”. Hi ha tres corrents que interpreten allò que és el currículum:

·         Els continguts, és a dir, allò que s’ha d’aprendre.

·         Els objectius als que s’ha d’arribar.

·         Els missatges que els professors envien als alumnes sense ser-ne conscients amb una fort càrrega ideològica, aquesta definició s’entén normalment d’una manera negativa i es denomina currículum ocult. Alguns exemples que mostren aquesta dualitat són: els valors que es transmeten amb els textos que es seleccionen, el model de mestre que s’ofereix als alumnes, la discriminació per raons ètniques, els tractaments socials discriminatoris, el masclisme que encara esta impregnat en la societat... D’aquesta  manera cal tenir en compte el currículum ocult que es transmet i reflexionar al voltant de temes com els materials escolars, el llenguatge que s’usa a l’aula i la selecció dels continguts per propiciar que hi hagi un clima participatiu i democràtic.

Actualment,  la definició de currículum és una barreja d’aquestes tres interpretacions i es basa en quatre fonts:

-        La font sociològica: té relació amb el context que estem vivint, el contingut s’ha d’adaptar a la societat del moment.

-        La font epistemològica: té que veure amb les matèries i els coneixements. És la font científica dels continguts.

-        La font pedagògica: té que veure amb la metodologia, és a dir, la manera d’ensenyar.

-        La font psicològica: la que explica la manera d’aprendre, això és, com funcionen els processos cognitius.

Hi ha quatre característiques que composen el currículum:

v  Únic: el currículum és el mateix per a tots els alumnes, d’aquesta manera aconseguim igualtat.

v  Obert: partint d’uns mínims, els professors poden adequar els continguts i organitzar-los depenent de la necessitat dels alumnes.

v  Flexible: es pot ampliar i distribuir.

v  Descentralitzat: el currículum es obert, i es va tancant per nivells. Hi ha bàsicament tres nivells de concreció:

§    Primer nivell de concreció: el Ministeri i les diferents Comunitats Autònomes s’encarreguen de reunir tot el que s’ha d’ensenyar. Els continguts es divideixen per àrees de coneixement.

§  Segon nivell de concreció: ací l’escola elabora el projecte curricular central (PCC), on es concreten els objectius generals i específics, els continguts més rellevants i les opcions organitzatives i metodològiques.

§  Tercer nivell de concreció: els professors de cada aula determinen els continguts, objectius i accions educatives depenent de els alumnes que composen la classe.

Aquestes característiques al currículum comencen a imposar-se en Espanya gràcies a la LOE i la LOGSE. Malauradament, amb la “Ley Orgánica para la mejora de la Calidad Educativa” LOMCE(2013) i les seues noves mesures (la assignatura de religió torna a tindre total validesa acadèmica, es suprimeix la assignatura de “Educació per la ciutadania”, el govern central es reserva l’establiment del currículum de les assignatures troncals, les escoles separades per sexes rebran diner públic...) el currículum es torna un poc menys únic, menys obert, menys flexible y menys descentralitzat.

Els continguts que composen el currículum es poden definir com el conjunt de coneixements que l’alumne ha d’assolir d’una manera significativa i que ajudi a la seua entrada al món social. A partir de la LOGSE, s’impulsa la visió constructivista de l’educació, i es proposen tres tipus de continguts:

-        Procedimentals: tot allò que l’alumne ha de saber fer per tal d’aconseguir uns coneixements.

-        Conceptuals: tots aquells coneixements, fets i conceptes que l’alumne pot conèixer i definir.

-        Actitudinals: l’actitud que el nen mostra en relació als aprenentatges o els valors que determinen les seues accions i el seu comportament.

Actualment, hi ha un debat obert en relació als continguts que el currículum ha de tindre. D’una banda, els professors creuen que el currículum es massa extens, hi ha molts conceptes i poc tems, i és molt difícil acabar el temari. En contraposició, es transmet la idea a la societat de que els nens no aprenen tant com abans a l’escola i que el nivell a baixat.

En la meua opinió, a la societat actual no és tan important memoritzar una sèrie de continguts, si no que els alumnes experimenten un aprenentatge significatiu, és a dir, que comprenguin el que estan aprenent, relacionen conceptes i el porten a la pràctica.

També que es important aconseguir una actitud positiva i favorable en tots els alumnes per aprendre. Una bona manera de potenciar aquesta actitud és no imposar els conceptes, i deixar que els alumnes exploren, observen, comprenguin i es pregunten. En definitiva, buscar la motivació intrínseca de cada nen.

"Principis psicopedagògics de l'aprenentatge significatiu"

Per tal d’establir els criteris d’organització dels continguts dins de l’aula, és necessari conèixer els diferents processos d’aprenentatge. Bàsicament hi ha dos processos d’aprenentatge:

•      El que s’emmarca dins de l’escola tradicional, que es basa en la repetició i memorització dels continguts.

•        El que promou l’escola constructivista, que pretén que l’aprenentatge sigui el més significatiu possible. És a dir, comprendre profundament els continguts i saber aplicar-los a problemes i situacions reals

Recollint la proposta integradora de Coll (1987,1990 i 1993) i les teories de diversos autors constructivistes podem exposar els principis psicopedagògics d’aquest aprenentatge significatiu:

• Coneixements previs com a punt de partida: els coneixements de l’alumne són el punt de partida del seu aprenentatge. L’alumne adapta els nous conceptes als seus coneixements previs.
• Vinculació profunda entre els nous continguts i els coneixements previs: hi ha que trobar un punt de connexió entre el nivell dels coneixements previs de l’alumne i el nivell del punt de partida. Si no es dóna aquesta connexió el més probable és que l’alumne no entengui els nous conceptes i tan sols els memoritzi. 
• Nivell de desenvolupament: té que veure directament amb la teoria genètica de Piaget, que parla de que l’aprenentatge és un procés de desenvolupament que passa per fases de equilibri-desequilibri-equilibri. És a dir, hi ha que ensenyar els nous conceptes creant una situació de desequilibri en l’alumne, això li fa replantejar-se el que sabia abans, i a través d’un procés de desenvolupament arriba comprendre i crear-se nous esquemes. 
• Zona de desenvolupament proper: és la distància entre lo que l’alumne sap i lo que ha d’aprendre, aquesta ha de ser adequada i el mestre ha d’acompanyar i ajudar a l’alumne en aquest procés. 
• Disposició per a l’aprenentatge: el mestre ha de tenir en compte l’equilibri personal de l’alumne, això és, com es sent d’avant de lo que està aprenent, com està personalment i com es relaciona amb la resta d’alumnes. 
• Significativitat i funcionalitat dels nous continguts: el mestre ha de donar utilitat pràctica, és a dir, funcionalitat a allò que explica. 
• Activitat mental i conflicte cognitiu: per aprendre ha d’haver un conflicte. Una nova visió del coneixement planteja un conflicte al nen, i aquest li fa aprendre. 
• Actitud favorable, sentit i motivació: hi ha dos tipus de motivació: la extrínseca, que ve de fora, (normalment donada pel mestre) i la intrínseca, que ve de dins de l’alumne. El mestre ha de buscar dins del nen la seua motivació intrínseca, la seua curiositat natural. L’actitud del nen per aprendre ha de ser positiva i favorable. 
• Autoestima, autoconcepte i expectativa: l’autoconcepte es la representació que l’alumne fa de si mateix, i l’autoestima es allò que valora de si mateix. Cal cuidar l’autoestima dels alumnes, buscant la capacitat individual en la que destaca cada un i motivant-los. Le expectatives que tenen els nens estan molt relacionades en l’autoestima i l’autoconcepte que tenen de si mateixos, inclús les expectatives que té un mestre sobre un alumne condicionen el seu aprenentatge. 
• Reflexions sobre el propi aprenentatge i metacognició: per tal de que l’aprenentatge sigui lo més profund possible cal que l’alumne sigui capaç d’analitzar allò que ha après i aprengui a aprendre.

 

Zabala porta aquests principis pedagògics a la pràctica, explicant com haurien de ser les activitats a classe per tal que l’aprenentatge sigui el mes significatiu possible:

Les activitats han de ser funcionals, per tal de que els alumnes aprenguin els coneixements i siguin capaços de portar-los a la pràctica.

Les activitats han d’incloure models de desenvolupament del contingut d’aprenentatge.

Les activitats han de seguir un procés gradual.

Cal promoure activitats amb ajudes de diferent grau i pràctica guiada.

Els alumnes deuen realitzar activitats de treball independent, on puguin
demostrar la seua competència en la matèria.

A Espanya, els principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu es posen en pràctica amb la LOGSE  (1990), que va ser la primera llei que promogué un sistema d’aprenentatge constructivista amb un currículum obert. El meu pas per l’escola es va donar en una època de canvis constants, la LOGSE es va instaurar en l’ensenyança després de vint anys seguint els principis de la LGE (1970) que defenia l’escola tradicional i els mètodes de reproducció i memorització. Per tant, l’educació va sofrir una gran transformació que es va donar de manera gradual. Personalment, m’acordo dels meus anys de primària com una època feliç, a les aules es promovien els nous conceptes constructivistes i els mestres tractaven de portar-los a la pràctica el millor que podien.  Per exemple, la meua tutora de quart de primària acostumava a buscar la motivació intrínseca de cada alumne, però quan era necessari també ens motivava amb coses externes, quan estudiàvem les taules de multiplicar, cada dia escollia un alumne que havia de posar-se enfront de la classe i recitar una taula, si ho feia correctament la professora li donava una llepolia. Pareix una ximpleria, però record que en aquell moment aconseguir la llepolia era per a tots el de la meua classe un repte diari.

Per a finalitzar, desprès d’haver estudiat les teories els principis psicopedagògics de l’aprenentatge significatiu he après que educar no és solament preparar-se un tema, aplegar a classe i explicar-ho. Educar és molt més, es tractar d’ organitzar els continguts de manera que motiven a l’alumne, tractar que entenguin profundament els coneixements i els  hi donen funcionalitat, acompanyar i guiar al nen, i lo més important potenciar la seua autoestima.

"El rol del mestre"

Els mestres han tingut desde sempre un paper fonamental en la societat. Hi ha un objectiu comú a tots els docents, i és educar. Ara bé, existeixen diversos models educatius per tal d'aconseguir aquest objectiu. Podem destacar-ne dos: l'educació tradicional i l'educació constructivista.

A l'educació tradicional, el mestre adopta un rol autoritari, conservador i inflexible. L'alumne és passiu, treballa individualment y es dedica a memoritzar i a copiar . El mestre sempre té la veritat absoluta. la qual imposa.

En canvi, a l'educació constructivista, tant el docent com l'alumne interpreten un paper totalment diferent. El professor es mostra empàtic, el seu rol dins de la clase es orientar i motivar a l'alumne. Es forma constantment, dialoga en les clases, s'implica i estimula el potencial de cada estudiant. D'aquesta manera l'alumne descobreix coneixements per ell mateix, té interés, opina, és actiu i competent.

En la meua opinió, la millor via per a aplegar a l'educació es fer-ho d'una manera constructiva. Són evidents els avantatges que presenta aquest model, on l'alumne té criteri i està estimulat. A més del camí més adecuat crec que és el més efectiu per a arribar a la nostra finalitat.

En el seu llibre "una educación para el mañana", Jaume Carbonell explica quins serien els deu atributs dels bons mestres. M'agradaria destacar tres d'aquestes qualitats:

• La relació amorosa i afectiva: educar per mitjà de l'amor i la confiança, transmetre passió per ensenyar i despertar dins dels alumnes fam d'aprendre.
• La relació amb la cultura: un bon mestre ha d'estar conectat en la cultura universal del moment i guiar a l'alumne a travès de preguntes fent-li descobrir continguts per ell mateix.
• La innovació crítica i progressista: provocar als alumnes curiositat pel coneixement i guiar-los en l'aventura de l'educació.

Per a Tonuccihttp://ca.wikipedia.org/wiki/Francesco_Tonucci, la causa principal de la crisi de l'escola és la formació inadecuada del docent. Davant d'aquest problema, l'escriptor proposa que el profesorat pase a formar-se únicament en les universitats i no en escoles superiors. També plantetja un model d'escola oberta a la realitat, on l'alumne ha de ser el protagonista en la seua pròpia formació.

D'altra banda, Delors proposa una idea molt innovadora, que consisteix en la implantació de l'educació al llarg de tota la vida, és a dir, una educación permanent. Aquesta educació es basa en quatre pilars:

• Aprendre a conèixer: assolir una cultura general amplia i aprofondir en unes poques matèries.
• Aprendre a fer: no tan sols aconseguir un resultat en un exàmen, sino ser competent i portar a la pràctica els coneixements adquirits.
• Aprendre a viure junts: realitzant projectes en grup i respectant al del costat.
• Aprendre a ser: incentivant a cada persona individualment i propiciant que es desenvolupe la seua pròpia personalitat.

Per acabar, trobem el model T. Packhttp://www.tpack.org (Technological Pedagogical Content Knowledge) creat per Mishra i Koehler en 2006, que consisteix en formar al profesorat mitjançant aquestes tres àrees:

• Tecnologia (Technological)
• Pedagogia (Pedagogical)
• Coneixements (Content)

Segons aquest model el millor mestre no és aquell que es forma en les tres matèries per separar, si no el que estudia el coneixement en funció de com l'ha d'aplicar después mitjançant la tecnologia.

"Els pilars de l'educació" Noelia Cebrià

Per concloure, després d'haver investigat i descobert diverses teories i models educatius ha canviat el meu punt de vista respecte als mestres i el seu paper. En la meua opinió, per a ser un bon mestre, caldria   formar-se seguint les normes del model T-Pack i portar-lo a la pràctica a travès dels ideals del model constructivista.